La coberta de teules “a la segoviana”

Si un dia aneu a Segòvia, mireu les cobertes de teula i us adonareu que les teules estan disposades formant canals, totes de cara a munt, sense les “cobijas” que es col·loquen a la resta del món per tapar la junta entre dues teules formant sengles canals. I els funciona des de fa segles.

La cosa és que es disposen els canals de teules cara amunt: col·loquen una fila de teules amb la banda ampla cap amunt i la del costat amb l’ample avall, minimitzant la junta entre elles... i tot plegat sobre un llit de terra argilosa, a la vegada disposat sobre el taulell que forma el pla inclinat de cada vessant.

Que passa quan plou? Es mullen els segovians (i les segovianes?). L’experiència empírica suggereix que no, els hem vist sempre secs, al menys quan són a casa seva mentre plou.

Quin és dons, el miracle?

Suposem que les teules tenen una amplada mitjana de 15 cm; entre teules veïnes queda una junta d’uns 5 mm: això dóna que, aproximadament un 3% de la superfície de coberta, està sense teula (5mm/150mm=0,03). En una pluja forta poden caure 50 mm, és a dir, 50 litres/m2. La superfície de juntes és un 3% del total, de forma que en cada metre quadrat de coberta entraran uns 1,5 l d’aigua, quantitat perfectament absorbible pel llit de terra argilosa: en part entrarà a la porositat de la terra, en part serà absorbida per les argiles que conté, que expandiran facilitant la impermeabilitat de la capa terrosa. Però l'aigua no travessarà la capa de terra argilosa i per tant, els segovians (i les segovianes) no es mullen quan plou. Sempre i quan no surtin de casa.
Part d'aquesta informació està recollida en el treball de fi de máster d'Angela Trapero i ha estat obtinguda en coordinació amb Patrimoni 2.0

Cal posar hidrofugant?

Un hidrofugant és un producte que s’aplica en una superfície de pedra o morter amb la idea que limiti l’entrada d’aigua a través del sistema porós. Normalment són productes siliconats o basats en xiloxans que tenen un angle de contacte molt petit amb l’aigua: és a dir que la gota d’aigua queda com una petita esfera sobre el producte hidrofugant i d’aquesta manera, gran part de l’aigua que accedeix a la superfície tractada no és absorbida per la succió dels porus de la pedra o morter.

Teòricament no tapa els porus i la pedra pot “respirar” (concepte poc definit del que un dia en parlarem amb calma): el cert és que si està ben aplicat no tapa els porus grans, però si que cobreix els petits, com podeu veure en aquestes imatges de microscòpia electrònica. 

Imatges de microscòpia electrònica de rastreig d'una superfície
de pedra sense tractar (esquerra) i tractada amb hidrofugant
(dreta)

Cal aplicar hidrofugant sempre? Sovint hem sentit allò de que “mal no farà ...” i també “dons jo l’he aplicat a no-sé-on i no ha passat res” (home, l’edifici no caurà per posar hidrofugant). Però aquests productes no s’haurien d’aplicar sistemàticament. Per exemple, en una calcària massiva o un marbre, que no s’ha degradat ni unes micres en els darrers 500 anys, perquè posar-hi un producte estrany a sobre? (ja... perquè no li fa mal), ni tampoc en la majoria de superfícies verticals de casi qualsevol material. Simplement, perquè no cal, i si no cal: perquè gastar diners en una partida innecessària? I si que fa mal, per exemple, és bioreceptiu i alguns productes es poden incorporar a la cadena tròfica de diversos grups de microorganismes, amb el que es facilita la biocolonització i la retenció d’humitat (el contrari del que es volia fer).

D’altra banda, la durada del producte hidrofugant és limitada, 5 a 10 anys segons les condicions atmosfèriques, insolació (i per tant orientació de les façanes) i geometria local de la zona (vertical o horitzontal, entre altres). Si realment es vol protegir algun material amb un horitzó patrimonial, si no es preveu la reposició del hidrofugant previs assaigs que determinin la seva permanència a lloc, no té cap sentit aplicar-lo.

D’altra banda, tots els fabricants de productes hidrofugants juren sobre la Bíblia que són incolors i com a tals, que no modifiquen el color del substrat on s’apliquen. Això és cert a mitges: el producte és transparent (incolor), però quan s’aplica un producte transparent a un substrat de color, aquest es satura (és a dir canvia de color i es veu més fosc, tant més quan més saturat sigui el color del substrat on s’aplica). Així sobre un marbre blanc no canviarà gens el color, sobre una calcària grisa, apujarà una mica la saturació i sobre un totxo ceràmic, el saturarà descaradament. El que passa és que no té importància, ni és gaire apreciable perquè com que se sol aplicar a tota una superfície, el conjunt es veu del mateix color per l’efecte subjectiu de l’ull humà.

El problema és quan s’aplica en una superfície fortament acolorida (una fàbrica de totxo, per exemple): la desaparició de l’hidrofufant és selectiva, no es fa uniformement en tota la façana, sinó que sota una cornisa o l’ampit d’una finestra triga més a marxar: aleshores, en un parell d’anys us trucaran perquè han sortit “taques d’humitat” sota les finestres i el ràfec de la coberta. I no és humitat, són les restes de l’hidrofugant, que comparades amb les zones on ja no hi és, posen de manifest el canvi de color que us dèia en l’anterior paràgraf. 

En resum i perquè ens entenguem: cal posar hidrofugant sistemàticament? La resposta és NO, amb els matisos necessaris que imposi en sentit comú.