El claustre de Mas del Vent (Palamós), recreació historicista o joia romànica?: La veu de les pedres.

El claustre de Mas del Vent, situat en la finca d’aquest nom a Palamós va tenir cert ressò a la premsa el darrer estiu arran de la seva “redescoberta” pel professor Gerardo Boto, de la universitat de Girona, i la posterior redacció per part de la Direcció General del Patrimoni cultural de la Generalitat d’una resolució en el sentit de considerar aquest element com una recreació historicista del primer quart del segle XX. Es fa difícil saber perquè aquesta Direcció General va emetre aquest informe i perquè en aquest sentit, atès que no entra en el seu marc competencial valorar científicament, històricament o tècnicament els béns culturals, sinó protegir-los... això estaria més aviat en el marc de les universitats o centres de recerca, inclòs –si voleu- l’Institut d'estudis catalans. Però el cert és que el 31 de juliol del 2012 el departament de Cultura va declarar (sense estudis previs, ni consulta als especialistes sobre el tema –escultura castellano-lleonesa-) que el claustre és un fals històric. És com si declarés que l’orbita de la Terra al voltant del Sol és circular malgrat que alguns astrònoms insisteixin que és el·líptica.

Però la realitat és tossuda i els estudis sobre el claustre apunten en altre direcció. Estudis, tot sigui dit, que la direcció general implicada tenia des del dia 30 de juliol a petició pròpia. Efectivament, l’anàlisi de les evidències materials (pedres, restes de pàtines, vestigis superficials, etc.) porta a algunes conclusions que, juntament amb les anàlisis històriques i formals, indiquen clarament que una enorme majoria de les peces que formen el claustre de Mas del Vent són romàniques i per tant, el claustre és un conjunt del segle XII. 

La pedra que forma casi la totalitat de les peces (capitells, bases, fusts, impostes, arcs, etc.) és un gres silícic format majoritàriament per grans de quars i feldspats, units per un ciment silícic i una matriu formada per esmectita i paligorskita, dues argiles una mica peculiars que es caracteritzen per una morfologia microscòpica en forma filamentosa i en plaquetes. Aquestes característiques corresponen amb molta precisió a les roques de la formació Areniscas de Cabrerizos, que s’explota, sobre tot, en la localitat salmantina de Villamayor del Río. Hi ha altres gresos similars a Castella-Lleó, però cap té aquestes argiles amb aquesta morfologia, el que duu a pensar que es tracta d’una pedra explotada prop de Salamanca. 

Aspecte de la pedra que forma el claustre. A l'esquerra un enclau de baritina en un dels capitells. A la dreta la morfologia característica de les argiles que formen la matriu de la pedra en observació amb microscòpia electrònica de rastreig. Tot plegat caracteritza la pedra com a "arenisca de Villamayor", coneguda com a pedra de Salamanca.

L’observació i anàlisi de les restes superficials porta a diverses consideracions que s’exposen tot seguit.

Les peces (fusts, bases, capitells, dovelles, etc.) han estat consolidades amb l’aplicació d’una beurada de calç, pràctica ancestral que pràcticament s’ha perdut en temps recents (vegeu post sobre aquest tema en aquest mateix blog). Això implica una aplicació de calç en les superfícies ja treballades, atès que aquest tractament assoleix una fondària limitada: uns 4-8 mm en aquesta pedra.

Les dovelles desmuntades mostren unes incisions de secció decreixent, que en juntar-les formen canals per on abocar calç que garanteixi una millor unió entre les peces. Aquesta és una pràctica medieval que té raó de ser quan es construeix amb morter de calç o guix, però no amb els morters hidràulics que probablement s’haguessin usat per una recreació del s. XX. Per tant, el sistema constructiu mostra traces d’antiguitat poc coherents amb una recreació historicista.

Mostres de fracturació dels fusts que indiquen que va estar
muntat abans de Madrid i que ha patit càrregues excèntriques.

Pel que fa als fusts, presenten un allotjament de secció rectangular per ubicar-hi una pedra tallada que encaixi amb un forat similar que deuen tenir les bases i els capitells. Ja en el segle XX, aquesta connexió se sol fer amb una espiga de ferro, molt més fàcil i ràpida de col·locar i que és present en moltes construccions d’aquesta època (primer quart del s. XX). Però fixeu-vos en l’extrem dels fusts (tant els que estan per terra com part dels muntats): tenen fractures que els donen una forma apuntada, que només es poden produir si estan muntats i han patit algun moviment estructural. Sembla que no sigui coherent en unes peces fetes fa menys de 100 anys i que, segons la Generalitat, van estar muntades menys de 30 anys. No serà que van estat muntades fa segles?

Pareu atenció als canals de desgast d'aquesta imposta:
el de l'esquerra va més enllà de la dovella, per tant no
es poden haver produït a Palamós. Però si s'avalua el
temps necessari per a produir-los, tampoc a Madrid
(no hi va haver prou temps). La deducció que va estar
muntat anteriorment en algun altre emplaçament sembla
evident.

I seguint amb les marques d’erosió: aquesta imposta té marques de desgast que en aquest tipus de pedra només es poden produir quan hi circula aigua. En la posició que està (l’erosió va més enllà del límit del capitell i a més, està protegida per l’arc), no es pot haver ocasionat a Palamós. Fent un senzill càlcul en funció de marques similars que si que podrien haver tingut lloc a Palamós, resulta que aquest canal necessita casi un segle per desgastar-se; si a Madrid només va estar muntat de 1931 a 1957, cal concloure que no es pot haver causat a Madrid i que anteriorment va estar muntat en algun altre lloc, on va perdre (parcialment) la protecció de l’arc per un període de temps llarg (al voltant de 100 anys). Fixeu-vos que això situa la construcció del claustre, com a mínim,  anteriorment a 1800; després li devia passar alguna cosa que va perdre un arc i així va estar casi 100 anys. Altrament, aquestes marques d’erosió no podrien existir. Dons això situa la construcció del claustre abans de 1800, època en la que no resulta versemblant tallar un claustre “romànic” quan aquest estil no es valorava o com a mínim no per fer còpies de bell nou.

El cert és que a Palamós, des de 1959 que s’instal·là fins ara, la degradació de les peces muntades ha estat mínima, contràriament al que s’ha dit en alguns fòrums. Vegeu al final d’aquest post una sèrie de fotos dels mateixos capitells quan estaven a Madrid i actualment. Per una millor comparació hem virat les imatges actuals a blanc i negre. I és que el claustre, en la seva ubicació actual està raonablement conservat, si més no les peces muntades.

Restes de pàtina artificialment aplicada conservades entre les parelles de capitells.

D’altra banda, a les zones més protegides dels capitells, la part inferior entre cada parella, es pot apreciar restes d’una pàtina de color marró, les anàlisis de la qual mostren clarament que es tracta d’una barreja de calç, argiles i un compost orgànic actualment degradat; és a dir, restes escadusseres d’un tractament antic, que no pot ser del s. XX per la seva limitada extensió i perquè no és una pràctica usual en períodes tant moderns.

Els capitells, els fusts, les bases, etc., també presenten restes de color blanc i negre que les anàlisis han posat de manifest que es tracta d’antigues colonitzacions de líquens i fongs. Però aquests microorganismes no estan vius, sinó morts per l’aplicació d’un biocida que contenia coure (molt tòxic per aquests organismes). Possiblement es tracti del tractament a que es va sotmetre el claustre abans de ser muntat a Madrid), realitat històrica que aviat es provarà documentalment. Tenint en compte que, sobre tot els líquens, tenen períodes de colonització molt llargs (progressen molt poc a poc), sembla coherent proposar que el claustre tenia un recorregut, indeterminat però llarg, abans d’arribar a Ciudad Lineal, a Madrid, on es va muntar el 1931.

Restes d'antigues biocolonitzacions, actualment inactives perquè en algun moment es van tractar amb un biocida que contenia Cu (restes identificades analíticament): com que en alguns casos es tracta de liquens, no sembla que aquests hagin pogut desenvolupar-se en el decurs de l'estada a Madrid del claustre, sinó en una ubicació anterior.

Però encara hi ha més evidències que qüestionen la “modernor” del claustre. Se sap per testimonis orals i documentals que les peces van arribar amb els camions de Mateu Mateu amb una numeració feta amb pintura vermella. Però les peces desmuntades mostren clarament una numeració incisa, l’epigrafia de la qual ja ha començat a ser motiu d’anàlisi (vegeu la imatge d'una dovella-més amunt- amb un 27 gravat). No digueu que no és estrany que un conjunt desmuntat per portar-lo de Madrid a Palamós es numeri dues vegades. A veure si resulta que a Madrid va arribar procedent d’un altre lloc ho estava desmuntat o muntat de nou... ves a saber.

I abundant en aquest tema, les fotografies obtingudes pel fotògraf Vicente Moreno quan estava muntat a Ciudad Lineal mostren clarament marques de fractures que només es poden produir mitjançant una palanca, instrument usat per a desmuntar, no per a muntar. I encara més, les imatges madrilenyes evidencien les juntes obertes amb un desgast que no es pot haver ocasionat sinó amb una eina, probablement metàl·lica, amb la clara voluntat d’obrir les juntes per a ser desmuntat amb cert compte. Així dons un altre evidència d’un desmuntatge previ a la seva exposició a Madrid l’any 1931.

A les imatges de l'esquerra (fotos de Vivente Moreno fetes a Madrid), podeu veure assenyalades en vermell, les marques de falques aplicades per a desmuntar les peces: si a Madrid mostra marques d'un desmuntatge, deu ser que estava muntat en alguna altra ubicació. A la dreta podeu veure que a les fotos de Madrid (blanc i negre) les juntes han estat obertes amb una eina metàl·lica, que com l'anterior, evidencia un desmuntatge anterior a la seva disposició a Madrid.

Resumint: les dades analítiques i la lògica constructiva porten a pensar que el claustre ja tenia un recorregut secular (alguns segles) quan, el 1931, es muntà a Ciudad Lineal per a ser exposat per a la venda internacional. Les dades analítiques no permeten proposar una data concreta, però en tot cas confirmen que el claustre tenia alguns centenars d’anys abans de 1931: o és romànic o no és.

Perquè no hi hagi dubtes: les anàlisis i inspeccions indiquen amb força claredat que més del 95% de les peces són antigues (tenen varis segles) i que el claustre NO pot ser una recreació historicista del primer quart del segle XX, sinó molt probablement, romànic.

Addicionalment, hi ha un grapat de dades històriques i documentals que indiquen que es tracta d’un important conjunt de segle XII molt ben conservat... però d’aquestes ja en parlarem un altre dia.


Sèries d'imatges mostrant la comparació entre els capitells a Madrid en 1934 (foto superior esquerra de cada parella) i el mateix capitell fotografiat a Palamós el 2012 (foto inferior dreta, virades a blanc i negre): com es pot veure la "enorme degradació" patida a Palamós que s'ha argumentat en alguns casos és falsa.

Les sals: origen, dinàmica i efectes

Què són

Com que aquest post tracta de “sals” caldria posar-nos d’acord amb una definició d’aquest terme en relació amb el Patrimoni. Des del punt de vista químic una sal és el producte de la reacció entre un àcid i una base, però quan en Patrimoni es parla de sals es sol fer referència a aquells compostos solubles en aigua que es mobilitzen en dissolució i cristal•litzen en la superfície i en l’interior dels porus dels materials (normalment, en els dos llocs a l’hora: en els porus propers a la superfície i sobre aquesta).

D’on venen

La presència de sals en els materials de construcció és freqüent, però no generalitzada. No tots els materials contenen sals, ni aquestes poden aparèixer espontàniament sense cap raó. El seu origen pot ser molt variat: que formin part de la mateixa naturalesa de la pedra (poc freqüent, val a dir-ho), que provinguin del subsòl –clavegueram, usos anteriors...-, que siguin el resultat d’una reacció entre materials de construcció, o fins i tot que provinguin del particulat atmosfèric (com esprai marí o a conseqüència d’una activitat humana)... i de vegades, són directament aportades per una activitat de l’home. Considerant la diversitat de possibles fonts, sembla evident que qualsevol acció que es decideixi emprendre per tractar d’eliminar-les, requereix una mínima recerca que permeti saber la causa que les origina, altrament els esforços que es facin per eliminar-les no serviran per a res si no s’accedeix a tractar la font del problema, o al menys es coneix quina és aquesta.

Per a això disposem d’eines que poden delimitar quins han estat els processos que han generat les sals i de quin lloc procedeixen. D’una banda l’anàlisi de la naturalesa de les sals sol donar pistes fiables sobre el seu origen: els nitrats solen estar relacionats amb matèria orgànica en descomposició (present o passada), el sulfats alcalins solen ser el resultat de la lixiviació de ciment pòrtland, els sulfats (entre ells el guix) poden relacionar-se amb els morters -però en aquest cas cal una recerca una mica més aprofundida-, el clorur de sodi sempre té un origen marí, però això no vol dir que provingui directament del mar.
Addicionalment, l’estudi de la dinàmica de l’aigua en un edifici o bé patrimonial ajuda de forma molt directa a comprendre els camins que poden seguir les sals per arribar als materials afectats. Mesures directes (resistivitat) i indirectes (imagineria infraroja) aporten dades molt importants sobre la presència i mobilitat de la humitat, que en definitiva és el vehicle que mobilitza les sals.

On van

Un cop produïdes o quan hi ha sal en algun lloc immediat, l’única forma de mobilitzar-se és en presència d’aigua líquida i per tant, viatgen dissoltes en aigua seguint el camí d’aquesta, fins que s’evapora, les sals cristal•litzen i es fan aparents.

L’aigua sol seguir el camí de la gravetat, és a dir, cap avall; tot i que cal considerar també l’ascensió d’aigua per capil•laritat, que pot assolir alguns metres en condicions adequades. Pel que fa a la capil•laritat, tot i que normalment l’aigua prové del terreny, també es dóna en cornises planes, terrasses o altres llocs on s’acumula l’aigua ocasionalment. Això vol dir que podem trobar sals força lluny (metres o desenes de metres) del punt on s’han produït o d’on provenen.

Quan l’aigua evapora cristal•litzen les sals, les quals apareixen sempre en el front l’evaporació, el qual depèn de les condicions climàtiques, microclimàtiques i ambientals: si una cara d’un mur està més calenta que l’altre, aquesta serà –prioritàriament- on s’evapori més aigua i per tant, on preferentment apareixeran les sals. La qual cosa no vol dir que no cristal•litzin també en la cara més freda del mur: dependrà de la concentració, de les oscil•lacions diàries i estacionals de les condicions ambientals, etc.

Què fan

La seva presència, ultra l’efecte poc estètic, contribueix a la degradació dels materials afectats seguint diversos processos:

a)    en general, en cristal•litzar en els porus exerceixen pressió (pressió de cristal•lització) sobre les parets d’aquests i poder arribar a produir despreniments,
b)    hi ha sals que canvien el seu estat d’hidratació seguint les condicions ambientals, i com que aquest procés implica un augment de volum, pressionen sobre les parets de porus. Un exemple paradigmàtic és el sulfat de sodi –habitualment procedent de la presència de ciment-, que passa d’anhidre a decahidratat seguint les oscil•lacions diàries d’humitat i temperatura,
c)    en algun cas (sobre tot el clorur de sodi) arriben a segellar completament els porus i produeixen disgregació de les parets d’aquests a causa de la dilatació tèrmica, netament superior a la dels minerals que formen la majoria de les pedres. Per això el clorur de sodi només afecta pedres amb una mida de porus prou petita com per que la sal pugui omplir-los totalment: si els porus són grans, només folra les parets i té espai per dilatar sense exercir cap pressió,
d)    ocasionalment, alguna sal en solució por reaccionar amb els components del material (pedres, ceràmiques...) i general compostos potencialment patògens. Per exemple, el guix reacciona amb la dolomita (un mineral que forma part d’algunes calcàries) per donar sulfats de magnesi, molt més solubles i per tant, més mobilitzables que el propi guix.
e)    en solució, la presència d’ions grans (anions i sobre tot el sulfat) por accelerar processos de degradació basats en hidròlisi i la presència de sals dissoltes en contacte amb el ferro accelera dramàticament la seva oxidació per un procés de transferència electrònica entre aquest i els ions en solució.

Què fer?

És evident que la presència de sals requereix alguna acció de restauració, però la veritat és que aquesta no té cap sentit sense conèixer abans quines són les sals que es volen tractar, d’on venen, com s’han produït o como han arribat allà on són i quins són els danys (actuals o potencials) que poden causar als materials afectats. Per tant, davant d’un creixement de sals cal determinar què són abans de procedir a la seva extracció, alhora que establir si es tracta d’un procés actiu (les sals segueixen produint-se o arribant) o d’una cosa que va succeir en algun moment i ara ja no té lloc. I finalment, només desprès d’aquestes anàlisis, decidir quin és el procediment adequat per extreure-les i establir l’efectivitat d’aquest i el grau d’afectació sobre els materials que contenen les sals. 

Però d’això en parlarem en un altre post...

ALGUNS EXEMPLES

Catedral de Palma de Mallorca: sals procedents del subsòl per ascensió capil·lar, produides en el propi subsòl i parcialment, com a reacció entre materials de construcció: són sulfats de magnesi. Noteu que l'afectació de la pedra es produeix majoritàriament en una franja situada entre els fronts assolits per l'aigua del subsòl a l'estiu i l'hivern. La zona inferior, casi sempre mullada, no està degradada perquè les sals només degraden quan l'aigua evapora i aquestes cristal·litzen.

Sant Martí de Lleida: les sals del absis són bàsicament nitrats alcalins, associables a la presència d'antigues clavegueres actualment inactives, si be contenen esporàdicament aigua i -òbviament- matèria orgànica en descomposició.

Sals en els basaments de les pilastres de la Seu Vella de Lleida. Són exclusivament sulfats de magnesi produits com a reacció entre la pedra de construcció (una dolomia més o menys local) i el guix que contenen els morters. Les sals s'han produit sobre tot en les voltes quan l'edifici es va quedar sense coberta, però apareixen en el basament seguint el camí descencent de l'aigua que en certa època escolava des de les filtracions de les cobertes. Es tracta d'un procés actualment inactiu, si be francament eficaç pel que fa a la degradació: la solució en aquest cas és complexe i requeriria una actuació en diversos punts de la construcció, altrament, la seva extracció no serveix per a res.

Un detall de l'efecte degradatiu d'aquestes sals a la Seu Vella: entre dos cristalls de dolomita que formen part de la pedra, creixen petits cristalls (al centre de la imatge) de sulfat de magnesi, que al exercir una forta pressió de cristal·lització en un espai confinat, tendeixen a separar els cristalls de dolomita, que es desprenen de la pedra.

Un exemple evident de degradació per la presència del clorur de sodi: l'Aquarium de Sant Sebastià, on l'aigua de mar impacte en forma d'ones i arriba a mullar tota la paret.
El clorur sòdic cristal·litza entre els porus de la pedra i els arriba a segellar completament: com que el seu coeficient de dilatació tèrmica és més alt que el de la pedra, la pressió exercida per la dilatació (cada dia) acaba disgregant la pedra: que es degradi més o menys ràpidament depèn només de la mida dels porus. Porus grans no s'arriben a segellar mai del tot i queda espai per dilatar la sal, per tant no es degrada. En porus petits el procés es altament destructiu.

Porta de Sant Antoni, a la muralla de Tarragona. La degradació dels carreus es deu a la presència de clorur sòdic, que en aquest cas arriba com esprai marí en estar relativament prop del mar i orientada al Garbí, que bufa com a marinada cada dia a l'estiu. Observeu, a la foto de microscòpia electrònica de la part superior esquerra, l'aspecte deliqüescent de la sal, que adsorbei aigua superficial, la qual col·labora a la dissolució i a segellat dels porus de la pedra.

 Un altre cas de degradació per clorur de sodi; la catedral de Palma, en la que les voltes han "caigut" sistemàticament des de la seva construcció fins el 1802. Vegeu la reconstrucció d'una d'elles (es nota pel diferent color de la pedra emprada en la reparació). Com que les voltes no "cauen" si no s'obren els estreps, i en aquest cas no hi ha evidències de danys en els estreps (carcanyols i contraforts), cal pensar que "cauen" perquè es degrada o la pedra o el morter entre plements.

El cert és que a la catedral es troba clorur sòdic una mica per tot arreu, però no es pot atribuir a l'esprai mari perquè hi ha zones on aquest no arriba. D'on ve, dons, la sal? La inspecció de les antigues pedreres dóna la pista: la sal arriba amb les pedres perquè les pedreres són (en molts casos) a la vora del mar. És a dir, la sal la portaven en barca juntament amb les pedres.
En aquestes condicions, la pedra no es degrada perquè els porus són bastant amples, però probablement, es degraden els morters, de porus més petits. Si en una plementeria desapareixen els morters, la volta no col·lapsa, però les pedres cauen.
Això devia ser, molt possiblement, el que va passar a la catedral de Palma: que els morters es degraden (hi ha moltes evidències històriques i actuals d'aquest fet) i les voltes van "caure" fins el 1802.
Que va passar el 1802? Dons que un mestre d'obres va recomanar construir una coberta sobre les voltes de la catedral i per tant, va deixar d'entrar aigua a través de la part superior de les voltes... i el problema es va acabar. Fins a l'actualitat.

I finalment, un problema induit per l'acció restauratòria: aquest mosaic romà es va col·locar sobre un llit de morter de ciment portland i com que hi arriba humitat (ningú va corregir les línies d'escolament de l'aigua), el ciment lixivia elements alcalins (Na, K), que es transformen espontàniament en sulfats, que cristal·litzen sobre les tessel·les.
En aquest cas, com que el sulfat de sodi és especialment destructiu degut al cambi de fase entre la forma anhidra i la decahidratada, el problema és certament greu.

Santa Maria de Taüll: acabats romànics

L’església de santa Maria de Taüll, com tantes altres, va ser transformada al segle XVIII per convertir-la en una església barroca de tres naus, amb un cor als peus, voltes aristades i un cimbori, a més de la destrucció d’un dels absis per construir-hi la sagristia; tot plegat emmarcat pels murs romànics i conservant el campanar amb poques modificacions. Els anys 70 del s. XX, sota la tutela de la Dirección General de Bellas Artes, l’església va ser restaurada amb la voluntat de retornar-la a un suposat aspecte romànic: es van enderrocar els afegits barrocs, el cimbori i la sagristia, es va construir una nova coberta de vessants sobre encavallades de fusta i es va reconstruir l’absis desaparegut, mentre que del campanar tot just es van recuperar les finestres amb mainell que havien estat tapiades o alterades.

En el campanar es conserven restes de pintures vermelles formant sanefes de triangles o rectangulars, que es poden veure sota el ràfec de la coberta, en algunes arcuacions de les finestres i en un mainell, elements que pràcticament no han estat alterats al llarg del temps. A més, en algunes zones del campanar queden restes significatives d’arrebossat, especialment al mur sud, recobert quasi íntegrament fins a nivell de la coberta de l’església.
Una observació detallada de les finestres amb restes de decoració vermella permet veure clarament, a l’intradós dels arcs, el morter de revestiment amb les marques de les fustes que formaven el cindri usat per a la seva construcció: òbviament, aquestes marques corresponen al moment de la construcció dels arcs de les finestres. El morter que conté aquestes marques té continuïtat amb el de revestiment exterior de la mateixa finestra, sobre el qual hi ha la decoració vermella: cal concloure que es tracta del morter d’arrebossat original, aplicat immediatament després de la construcció del campanar i per tant, corresponent a una cronologia del s. XII.

El material d’arrebossat i el del motlle del cindri són un morter aeri de calç amb àrid sorres locals amb una dosificació propera a 1:3. De fet aquestes són les característiques convencionals d’un morter d’arrebossat per aplicar en gruixos limitats. Tant en les zones on hi ha decoració pictòrica com les que no, sobre el morter d’arrebossat hi ha una capa fina aplicada posteriorment a l’assecat del morter, que es pot considerar un emblanquinat, actualment engroguit superficialment, però que en l’observació d’una secció estratigràfica s’aprecia que és blanc. La mateixa capa de calç, amb molt poc àrid, es pot observar a les seccions estratigràfiques de les zones decorades en vermell.

Marques del cindri en una de les finestres

Les anàlisis han mostrat que la pintura vermella està realitzada amb aglutinant de calç acolorida amb d’hematites (òxid de ferro, Fe2O3), alhora que permeten observar que la pintura es va aplicar sobre un lliscat que li fa de base. En general es va pintar amb la base de calç encara humida, si bé en algunes zones s’havia pràcticament assecat. Això situa la cronologia de la pintura vermella contemporània a l’emblanquinat i per tant, molt probablement, al segle XII, moment de la construcció del campanar. Tot plegat dibuixa un determinat acabat i decoració del campanar, amb una imatge sorprenent a la llum dels actuals paràmetres estètics.

Restitució virtual hipotètica dels acabats romànics de Santa Maria de Taüll

S’ha fet una reconstrucció virtual tridimensional del campanar per tal de mostrar de forma realista el que podien haver estat els acabats romànics d’aquest element de l’església. Atesa la presència d’un emblanquinat que no conté cap pigment, es pot formular la hipòtesi que la totalitat de l’arrebossat era blanc. D’altra banda, la presència de decoració pictòrica de color vermell en algunes de les finestres (les que la documentació i les anàlisis mostren com originals i poc alterades al llarg del temps), permet extrapolar la decoració existent a tot el perímetre i a cada nivell de finestres del campanar: d’aquesta manera es pot disposar d’una imatge (virtual) de com era (probablement) el campanar de l’església de santa Maria de Taüll. I per extrapolació cal considerar la possibilitat que moltes de les esglésies romàniques de muntanya fossin menys austeres, fosques i amb els acabats de pedra tant de moda actualment.

A tall de conclusions

Del que s'ha exposat fins aquí es pot establir que la imatge de les esglésies romàniques de muntanya, però per extensió, la resta de l’àmbit territorial d’aquest estil, és força diferent de la que tenen actualment, on predomina l’acabat de murs de pedra a la vista, completament despullada de decoració o acabats de cap tipus.

Les necessitats constructives i de conservació dels paraments en el moment de la seva construcció, alhora que les restes conservades en moltes de les esglésies poc afectades per restauracions, mostren amb claredat l’existència d’acabats en la superfície, siguin encintats sense cap voluntat decorativa sinó funcional, siguin arrebossats, de vegades amb un emblanquinat posteriorment acolorit o no. En diverses esglésies hi ha restes prou evidents d’una decoració pictòrica, senzilla, geomètrica, habitualment vermella, que aportava un toc cromàtic al conjunt (d’altra banda profusament acolorit a l’interior) que ara resulta estrany i la moda actual el fa semblar aliè a l’esperit “romànic” que ha envaït la imatge popular i romàntica del romànic.

Catedral de Tarragona: pedres i raons constructives

La catedral de Tarragona, començada seguint les pautes romàniques i acabada en un estil gòtic que imita les grans construccions religioses centreeuropees, està construïda amb pedres locals, extretes de les pedres immediates a la ciutat, entre les que cal esmentar els edificis romans existents en el moment de la construcció medieval.

Detalls fets amb calcària bioclàstica: conserven íntegrament
 la seva forma i textura, tant a l'interior com a l'exterior

Tradicionalment, la pedra de construcció de la catedral (i de tants altres edificis tarragonins) es coneix com a “mèdol” per la proximitat de la pedrera del Mèdol, si be la lògica suggereix que devien existir altres pedreres actives als voltants de la ciutat, algunes de les quals prou ben conegudes (Llorito –deformació fonètica del santuari de Loreto-, la Sabinosa, etc.). En realitat, a part de la façana i part del campanar, la catedral va ser construïda amb pedres de les diverses formacions miocèniques de la zona, que corresponen a sediments marins de poca fondària i que, tot i la varietat de pedres existents, poden ser classificades entre dues fàcies extremes: per una banda una calcària bioclàstica (formada per una acumulació de fòssils cimentats amb calcita, deixant una enorme porositat entre ells) i una calcarenita (formada per grans de calcàries i quars –poc- cimentats per calcita parcialment dolomititzada en una matriu de calcita micrítica i argiles).

La façana i part de la torre campanar es van construir amb una calcària massiva (popularment coneguda com Llisost) corresponent als afloraments cretàcics de la pedrera del Llorito: és una pedra massiva, compacte, de color gris, que destaca pel color i la textura de la resta de la catedral. Més endavant raonarem perquè aquest canvi de material en arribar a la façana, el darrer element que es va construir, ja a finals del s. XIV. També cal esmentar l’ús de marbre com aplacat en el basament de la façana, així com en la llinda de la porta principal i el seu mainell i una de les portes laterals, alhora que pedra de Vilaseca (Saldó, localment) en el timpà.

Un inspecció detallada del conjunt edificat, juntament amb l’anàlisi de les diverses varietats de pedres emprades en la construcció posa de manifest que el conjunt de la catedral mostra una distribució de les varietats de “mèdol” poc aleatòria i molt racional: la totalitat dels arcs torals i formers de les naus, els arcs diagonals, les cornises, capitells, etc., així com el basament dels pilars, estan construïts amb la varietat bioclàstica de pedra, mentre que la resta està feta majoritàriament amb calcarenita. 

Distribució de pedres en una secció de la catedral. Les zones no acolorides
corresponen a calcarenita (planimetria Joan Figuerola)

A què es deu aquesta distribució sistemàtica? Òbviament, no pot ser casual o atzarosa. Cal pensar que els constructors devien conèixer molt be el comportament de les pedres locals, al cap i a la fi, àmpliament emprades en la zona. I per tant, devien saber que la durabilitat de la calcària bioclàstica era molt superior a la calcarenita: i probablement, aquesta devia la ser raó de disposar tots els elements amb un necessari detall escultòric amb una pedra que no perd volum amb el pas dels anys. Per als basaments dels pilars, aquesta no sembla ser la única explicació perquè el detall i precisió de les peces no ho requereix especialment, al menys, no més que la resta de cada pilar. En aquests casos, la hipòtesi d’ús d’una pedra molt porosa (amb porus molt grans) per tallar la humitat ascendent des del terreny sembla més versemblant: el subsòl de la catedral conté una quantitat significativa d’humitat, que probablement ja devia ser així en el moment de la seva construcció. Així dons, els seus constructors devien seleccionar les pedres en funció de les seves prestacions i pensant en la durabilitat de les mateixes, amb especial atenció en els elements més compromesos, en els que la conservació del volum semblava ser important, sigui pels requeriments mecànics (arcs i claus on la pèrdua se secció pot comprometre l’estabilitat), sigui per qüestions estètiques (capitells i cornises, que mantinguin la forma i la decoració).

Aplacat de marbre a la façana: observeu l'especejament tant
peculiar, prova de l'aprofitament de peces existents

Pel que fa a la façana, feta amb la calcària massiva del Llisost, la raó torna a raure en la qualitat de la pedra: es desitjava construir una façana i sobre tot, una portada, plenament gòtica, amb una decoració i composició similar a les catedrals del centre d’Europa. I aquesta decoració, el detall escultòric necessari, la enorme rosassa i sobre tot, la traceria que aquesta presenta, no es poden fer amb “mèdol”; per això cal un material compacte, que permeti el detall escultòric que impliquen les arquivoltes de la portada o la traceria. I la calcària del Llorito compleix amb els necessari requeriments texturals i mecànics. De fet, en la plementeria del darrer tram de la nau existeixen moltes peces fetes de calcària, barrejades aleatòriament amb altres de calcarenita: era el moment de construcció de la façana i per tant, la calcària “llisost” era present a l’obra en abundància... i així també es va fer servir per una part del campanar, on la forma de les pedres permet imaginar com aquestes arribaven amb la preforma de la pedrera.

Detall del transsepte i campanar: es poden veure
les juntes constructives, alhora que un tram de
campanar fet amb calcària gris, la mateixa que a
la façana

Que a més s’utilitzi marbre com aplacat de la part inferior del sòcol de la façana, o per al mainell i llinda de la porta principal, no vol dir altre cosa que la reutilització de material procedent dels edificis de la Tarraco romana que existia allà mateix i que, com en tant altres casos, constituïa la primera pedrera a explotar. De fet, la estereotomia de gran part dels murs exteriors de la catedral suggereix la utilització de pedres “romanes”, probablement retreballades, com ho suggereixen les marques de picapedrer que presenten.

Si hom observa la façana principal de la catedral pot veure les juntes constructives entre la calcària gris i el “mèdol”, que es posa de manifest per un contrast cromàtic i textural important, el qual ens portaria a la reflexió de com devien ser els acabats d’aquests paraments allà el segle XIV, quan s’acabava la construcció. Però d’això en parlarem un altre dia.

Façana principal de la catedral: fixeu-vos en la junta constructiva
a ma dreta, que mostra un contrast cromàtic no acceptable en
època gòtica. Quin era, dons, l'acabat de la catedral el s. XIV?
Les pàtines actuals són de la restauració de 1992, aplicades sobre
altres anteriors parcialment conservades. 

Calç aèria: calcinació, hidratació i maduració

La construcció històrica ha estat feta amb els lligants disponibles en funció de l’època, del lloc, de la tradició cultural, de les necessitats constructives, etc. Amb aquestes premisses, al llarg de la història s’ha usat terra (sola –tapial- o combinada amb pedres com a junta i reblert), guix i calç aèria, a més de construccions en sec (sense morter ni altre lligant). En aquest post volem parlar de la calç aèria, usada per a la producció de morters i formigons, ocasionalment feta hidràulica amb addició de sorra puzzolànica (pedres volcàniques o  ceràmica triturada). No us avorrirem amb el cicle de la calç, sinó que volem fer un petit incís en explicar que implica la qualitat de la calç, sigui pel seu ús en construcció, sigui per restauració.

Calcinació

La fabricació de la calç implica la calcinació de pedres calcàries, formades carbonat de calci superior en més del 95%. Aquesta operació es fa en forns que permeten assolir temperatures per sobre de la calcinació del carbonat de calci, que es produeix a partir de 850ºC, depenent de la pressió parcial de CO₂. Aquest procés ha tingut lloc tradicionalment en forns específics per a coure calç, consistents (amb diverses variants) en una estructura pseudocilíndrica oberta per la part superior i amb una portella a la inferior per on es feia el foc. Sobre la cambra de foc es forma una volta de fragments de calcàries de mides decimètriques, sobre la qual es van disposant els següents nivells de pedres a coure fins arribar a omplir tota l’estructura del forn. A continuació s’encén el foc, que es manté viu i amb flama durant un període que depèn del forn, però que arriba a superar les 24 hores i fins i tot arriba a 48 h, al final de les quals es deixa refredar i i després, es van treien les pedres (que han adquirit un aspecte blanc i pulverulent). Normalment, les de la part superior no s’han calcinat del tot, de forma que es rebutgen i es tornen a coure, i només a partir del nivell on tota la secció de les pedres s’ha calcinat, s’aprofiten per a la producció de calç.

Existeixen variants de forns de calcinació, casi sempre amb geometria pseudocilíndrica, una relativament freqüent és l’alternança de nivells de pedres de calcària i combustible (llenya o carbó), aleshores la combustió, feta des de la cambra de foc ubicada a la part inferior, té lloc lentament al anar cremant els diferent nivells de combustible.

La raó de tant llarg procés de cuita, en el que s’assoleixen temperatures superiors a les necessàries, rau en la mida de les pedres que es disposen el forn: en ser grosses (més de 10 0 15 cm), la calcinació comença per la superfície i va progressant poc a poc fins al interior. De forma que la transformació completa de la pedra necessita, o una temperatura molt elevada, o un temps molt llarg: ambdues coses es tracten d’aconseguir en la cuita de calç. Altrament, caldria disposar de pedres de molt petita mida, amb l’esforç suplementari de trituració que això implicaria. Al final, el procés tracta d’arribar a un equilibri d’esforç humà entre la fragmentació de la roca, la cocció pròpiament dita i la maniobrabilitat dels fragments de calç obtinguts: no en va aquests s’ha de transportar des del forn a les piscines.

Hidratació

La calç així obtinguda és òxid de calci (CaO), calç viva, i per ser emprada en construcció ha de ser apagada, és a dir, barrejada amb excés d’aigua per a formar hidròxid de calci (Ca(OH)₂). Modernament, en la producció industrialitzada, aquest procés té lloc per aspersió amb l’aigua necessària per a hidratar la calç prèviament molturada a pols, de forma que no n’hi ha en excés i la calç ja hidratada es recull i s’embassa en forma de pols. Tradicionalment, els fragments de calç viva s’abocaven a una piscina on es produïa violentament la hidratació (la reacció és fortament exotèrmica): això dóna lloc a la fragmentació de la pedra de calç viva fins a reduir-se a pols, que va al fons de la piscina, on s’inicia el procés de maduració, que amb prou temps donarà lloc a una calç d’excel·lent qualitat. 

Maduració

Aquest procés consisteix en deixar la calç en immersió en aigua durant un temps relativament llarg, al menys alguns mesos, per be que amb algun any la qualitat assolida resulta excepcional. De fet, la hidratació ha tingut lloc en els primers moments de contactar amb l’aigua perquè és un procés molt ràpid (fins i tot virulent), per tant, la maduració no consisteix en completar la hidratació, sinó en l’evolució de la mida dels cristallets d’hidròxid formats.

Poc després de la hidratació els fragments de calç viva de diversos centímetres es redueixen a pols, la qual està formada per cristalls de Ca(OH)₂ de forma prismàtica, de mides micromètriques (típicament del ordre de 3-4 micres), que formen aglomerats de fins a 30 o 50 micres. Durant el procés de maduració, a causa de la polaritat de la molècula d’aigua, els agregats es van desfent i els cristalls individuals es fragmenten i passen de tenir algunes micres de diàmetre a mides del ordre d’una micra i fins i tot més petits. Això té lloc perquè la molècula d’aigua és polar: les càrregues elèctriques no estan uniformement repartides en la molècula H₂O, sinó que els dos hidrògens estan situats a un costat, que adopta certa càrrega positiva, mentre que l’altre, per contraposició, esdevé negatiu. Com que l’estructura dels cristalls de calç es manté per un enllaç de pont d’hidrogen, la polaritat del aigua el pot arribar a trencar, fragmentant el cristall en altres cristallets de menor mida. Els cristalls prismàtics es trenquen preferentment de forma paral·lela a l’eix del prisma, i els nous cristalls adopten una morfologia de plaquetes. 

Aquest és el procés descrit com de maduració de la calç i on l’única cosa que passa és la fragmentació dels agregats de cristalls de Ca(OH)₂ en cristalls cada cop més petits. La calç, constituïda per cristalls d’hidròxid de calci, serà més i més bona en funció inversa a la moda d’aquests cristalls. I per aquesta raó, la calç resulta millor quan més temps ha romàs en immersió, sigui en una piscina, sigui en qualsevol altre contenidor. En definitiva, la qualitat d’una calç depèn, només, de la mida (el més petita possible) dels cristallets d’hidròxid de calci que la formen.

Qualitat de la calç 

La treballabilitat de la calç (la qualitat, en definitiva) depèn exclusivament de la mida dels cristallets, de tal manera que quan més petits siguin aquests, millor plasticitat s’assolirà al barrejar-la amb aigua i per tant, millor es treballarà i millor s’aplicarà el morter que es prepari. Òbviament, la puresa de la calcària calcinada també té el seu paper en la qualitat de la calç.

Una barreja de partícules amb aigua és més o menys plàstica depenent de la mida d’aquestes i de la seva capacitat d’adsorció d’aigua: en el cas de la calç, si els cristallets són molt petits (del ordre de la micra o inferior), en mullar-se es forma al seu voltant una capa de molècules d’aigua (cal recordar que estan elèctricament polaritzades i per tant, són capaces d’adherir-se, mullant). Aquesta capa d’aigua permet el lliscament d’una partícula sobre l’altre, alhora que mantenir-les unides per la tensió superficial del aigua; i amb partícules prou petites, formar una barreja amb bones propietats plàstiques. Per entendre millor el fenomen, cal imaginar la mateixa situació amb grans de sorra: tot i que l’aigua els manté units (recordeu els castells de sorra fets a la platja), no formen una barreja plàstica perquè, tot i estar mullats, no llisquen un respecte l’altre a causa de la seva enorme mida respecte de la capa d’aigua que els recobreix. 

Per tant, una calç formada per cristallets de mides molt i molt petites barrejada amb aigua, formarà una massa plàstica que es treballarà a gust del operari i que permetrà adoptar la forma que es desitgi, adaptant-se a formar una capa uniforme, al espai entre elements de construcció, etc. És a dir, es disposarà d’una massa unida i plàstica. En definitiva s’haurà produït una bona calç, susceptible de ser usada per a totes les necessitats i condicions de l’obra, sempre i quan es barregi adequadament amb l’àrid que correspongui i si s’escau, amb els additius que corregeixin i millorin algunes de les seves propietats. D’això en parlarem un altre dia...

Un aclariment...

La calç així preparada és aèria perquè per endurir necessita reaccionar amb un dels components de l’aire (CO₂). Al mercat existeixen calç hidràuliques (que endureixen per reacció amb aigua), que es preparen i formulen d’un altre manera. NO SÓN SINÒNIMS!. La calç hidràulica (inventada al segle XVIII) és un compost químic diferent de la calç (aèria), malgrat compartir el nom de calç, seguit d’un adjectiu.

Consolidar pedres argiloses?

Aquesta és una qüestió que ens ha amoïnat des de fa temps, sempre en el convenciment que no en sabíem prou com per valorar si cal o no cal, si és convenient (útil) o no, si pot arribar a ser perillós per a la conservació de la pedra. Be, ara ja en sabem una mica més i ho volem compatir urbi et orbe.

Comencem pel començament: Hi ha roques sedimentàries que incorporen argiles en la matriu de la pedra (el material que hi ha entre els grans que formen la roca). Les argiles són minerals silicats que es caracteritzen per tenir una disposició dels àtoms formada per capes, els àtoms de les quals s’uneixen amb enllaços covalents i iònics (d’elevada energia), mentre que les capes estan unides entre elles per enllaços de baixa energia (normalment, de Van der Waals). Es tracta de minerals de mida de cristall molt petita (típicament per sota de les 5 micres) i que per tant, presenten una elevada superfície específica de reacció (superfície dels grans per unitat de volum).

Les pedres argiloses tenen un comportament en condicions d’humitat-sequedat que condiciona la seva durabilitat i dóna lloc a un patró de degradació comú en la majoria dels casos. Normalment aquestes pedres són relativament poroses, de forma que quan es mullen (imaginem l’escolament d’aigua de pluja) part de l’aigua és absorbida per capil·laritat a través del sistema porós i una part superficial de la pedra resta mullada: les argiles que conté adsobeixen aigua (vegeu aqui per ampliació) i augmenten de volum, creant tensions entre la zona que dilata (externa, mullada) i la seca, la qual cosa dóna lloc al desenvolupament d’un sistema de microfissures paral·leles a la superfície, sigui quina sigui la forma de la superfície (plana o corbada). Aquestes, alhora, faciliten el despreniment d’escates de diversos gruixos. La forma, mida, gruix i quantitat de les escates despreses depèn de la  textura de la pedra i del regim dels processos mullat-assecat.  Similar procés es pot imaginar amb aigua de capil·laritat, aquesta mulla tota la massa de la pedra, però les fissures apareixen només en la superfície perquè a l’interior no es poden desenvolupar a causa de la mateixa cohesió de la pedra, que no existeix en les superfícies.

Dos exemples de pedres amb escamació produida per la presència

 d'argiles a la matriu

Làmina prima d'una pedra de Folgueroles afectada per aquest procés: observació en microscopi óptic

Escamació causada després de consolidar (setmanes)

Si es planteja la restauració d’un element amb aquest tipus de danys, el més probable és que es proposi un sanejat (suau) de la superfície desprenent allò que no és recuperable fins assolir la pedra “sana”, seguit d’una consolidació adequadament aplicada i, potser, d’una hidrofugació per evitar que de nou s’iniciïn els processos que han donat lloc al dany. En aquestes circumstàncies existeix la possibilitat que al cap de poc temps es desprenguin escates d’entre 3-4 a 10 mm de gruix i s’arribi a la conclusió que alguna cosa no s’ha fet correctament. 

Que ha passat?

El problema rau en que el sistema de microfissures paral·leles a la superfície que forma el procés de degradació pot assolir gruixos significatius (alguns centímetres), amb densitat de fissures decreixent en profunditat (més i més amples prop de la superfície i menys i més fines en profunditat). Quan es saneja la superfície de la pedra no es solen assolir centímetres de pèrdua, sinó –lògicament- alguns mil·límetres; de forma que queden fissures que no apreciem en la zona “sana” de pedra.

La consolidació assoleix uns pocs mil·límetres (diguin el que digui el fabricant i els seus comercials), de tal forma que el tractament modifica les característiques (porositat, propietats mecàniques, dilatació tèrmica, comportament hídric...) de la zona afectada per la consolidació. Aquesta, per tant, es comporta de forma diferent del interior i per això, en alguns casos, s’acaba desprenent la zona consolidada del substrat de pedra “sana”.

Esquema d'una pedra amb aquest problema (esquerra), després d'un sanejat, s'ha eliminat la capa exterior més danyada (dreta) i la consolidació afecta una zona (més fosca en l'esquema), les propietats de la qual han variat a causa de la introducció d'un producte diferent de la pedra (vegeu imatges següents)

Imatges de microscòpia electrònica de rastreig de la part consolidada de la pedra (esquerra) i la interior no afectada pel tractament: es pot veure que els espais entre grans (porus) estan plens de consolidant, mentre que en l'interior estan oberts.

I que es pot fer? 

Si això ha passat, desprendre les escates que es formin i deixar la superfície “sana” de la pedra. Si no ha passat però hom pensa que podria passar (previ un estudi detallat del comportament i danys que presenta pedra), el suggeriment general –sempre hi ha casos particulars- és no aplicar consolidant i si les observacions ho recomanen, aplicar hidrofugant (o no, recordeu el post sobre el tema) i confiar en el past performance de la pedra: si en el decurs de segles transcorreguts ha perdut alguns mil·límetres i en la nostra intervenció hem millorat les condicions geomètriques i hídriques de la zona, és d’esperar que en els proper segles es comporti millor.

El problema important es genera quan aquest procés afecta escultures o elements decorats, es perden les formen treballades i aquestes ja no són recuperables. Si les escates parcialment despreses conserven evidències del treball escultòric original, no es pot suggerir el sanejat i la seva eliminació, sinó la seva adhesió al substrat.